Agustín del Prado és un prestigiós investigador adscrit al Basque Centre for Climate Change. Es tracta d’un centre de recerca que aporta coneixement científic a la presa de decisions que tenen a veure amb el canvi climàtic, facilitant sentit comú i ciència on a vegades els arguments brillen per la seva absència. Sabíeu que el metà emès per la ramaderia desapareix en 12 anys i el CO₂ provinent de la indústria fòssil roman en l’atmosfera centenars d’anys? Del Prado esmicola en aquesta entrevista qüestions rellevants sobre el canvi climàtic i per què hem de tenir tota la informació i no emetre opinions deixant-nos portar per una qüestió de modes. Un botó com a mostra, el vídeo amb què s’il·lustra aquesta entrevista (fet pel Basque Centre for Climate Change amb motiu de la COP25) aclareix gràficament per què els remugants no tenen la culpa del canvi climàtic.
Què és el Basque Centre for Climate Change i quinssón els seus objectius?
El Basque Centre for Climate Change, comunament també dit “El BC3”, és un centre de recerca promogut pel Govern Basc per a l’estudi de diferents aspectes en relació a la problemàtica del canvi climàtic. El nostre objectiu és contribuir estratègicament a la producció de coneixement rellevant per a la presa de decisions, integrant les dimensions ambientals i socioeconòmiques del canvi climàtic. Treballem en diferents àmbits, des de l’agricultura, el sector energètic, la salut o els sistemes naturals.
Anem directes a la pregunta en qüestió: Deixar de menjar carn és la solució al canvi climàtic?
L‘augment desproporcionat dels gasos d’efecte d’hivernacle són els responsables d’aquest canvi climàtic accelerat que estem patint i que ha estat ocasionat per l’activitat humana des de la revolució industrial. Com tot el nostre consum, i això no hagués de fer-nos portar les mans al cap, menjar carn té associats uns impactes en forma de gasos d’efecte d’hivernacle. Així, si reduïm el consum de carn, efectivament podríem estar disminuint la nostra petjada en emissions. Especialment, si el consum de carn que reduïm prové de sistemes de producció més intensives.
De totes aquelles opcions d’estils de pautes de vida, allò que decidim menjar o deixar de menjar no és ni de lluny l’acció que major efecte té sobre el canvi climàtic. L’augment desproporcionat dels gasos d’efecte d’hivernacle són els responsables d’aquest canvi climàtic accelerat que estem patint i que ha estat ocasionat per l’activitat humana des de la revolució industrial.
Dit això, de totes aquelles opcions d’estils de pautes de vida, allò que decidim menjar o deixar de menjar no és ni de bon tros l’acció que major efecte té sobre el canvi climàtic. Per a mostra una dada que ja he comentat en altres àmbits: a nivell estatal, en 2018 es va estimar el consum mitjà de carn d’aproximadament 52 kg per persona segons dades del Ministeri. Calculant les emissions associades a aquest consum de carn, aquesta petjada equivaldria a les emissions de viatjar uns 4000 km amb cotxe o aproximadament un vol d’anada i volta amb avió Bilbao-Màlaga. A més, aquests valors serien els màxims i no els més probables, que serien més baixos, ja que normalment la reducció en consum de carn vindria generalment acompanyada d’un increment en el consum d’altres aliments que també originen un cert nivell d’emissions.
I davant d’aquesta resposta, quin pot ser la solució real?
L’única manera de frenar el canvi climàtic requereix una profunda transformació de la societat que li allunyi com més de pressa millor de la seva dependència dels combustibles fòssils. D’una banda, és clau el canvi energètic cap a la producció d’energia renovable, d’altra banda, les nostres pautes de vida requeriran canvis profunds quant als nostres hàbits de consum, que són indiscutiblement i profundament insostenibles.
Des de el sector es diu que la solució passa per comptar amb el sector carnic perquè es part de la solució, no del problema. Què n’opina vostè?
Crec que tenen part de raó, i dic part perquè no totes les maneres de produir carn són iguals. Com més extensiva o més lligada al territori la ramaderia, aquesta presenta un equilibri major quant a emissions i embornals de carboni, menors emissions de combustibles fòssils i emissions d’òxid nitrós (menys fertilitzants i menor densitat ramadera). L’exemple són els remugants en extensiu.
La única manera de frenar el canvi climàtic requereix d’una profunda transformació de la societat que l’allunyi el més ràpidament possible de la seva dependència dels combustibles fòssils.
Aquest tipus de ramaderia si bé emet molt de metà (més que altres sistemes), té moltes oportunitats d’utilitzar el territori i els pasturatges per capturar netament CO₂ en el sòl o en plantes de tipus llenyós i així compensar emissions amb embornals de carboni. Tot depèn de com es manegi el pasturatge per exemple. A més, sigui més o menys extensiva la producció, existeixen estratègies a nivell de maneig a diferents nivells en l’explotació (per exemple, alimentació, purins, fertilitzants, densitat ramadera, etc…) que permeten reduir de manera ostensible les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle.
La ramaderia en extensiu té moltes oportunitats d’utiliztar el territori y els pasturatges per capturar netamente CO2 sòl o en plantes de tipus llenyós i així compensar emissions amb embornals de carboni.
Ho estem fent tan malament a Espanya y i a Europa perquè s’estigui valorant posar un impost a la carn? Sembla que el nostre sector sigui el dolent d’aquest pel·lícula…
En certa manera crec que en part responc en l’anterior pregunta. Hi ha millors i pitjors maneres de produir carn i algunes d’elles estan ocasionant externalitats negatives mediambientals molt importants. Aquelles produïdes i concentrades en llocs on no són capaços d’absorbir els impactes mediambientals negatius per exemple. Parlem de gasos d’efecte d’hivernacle que són un problema global però, per exemple, les emissions d’amoníac són un problema molt important de contaminació en zones molt concentrades de granges. A nivell global es poden identificar ja aquestes zones de grans concentracions d’amoníac a Espanya i coincideixen amb aquelles àrees on hi ha una excessiva acumulació de granges de porcí industrials. Així, existeix una idea darrere d’aquests impostos en el qual s’intenti vincular fer pagar més al que contamina més.
Existeix una idea darrere d’aquests impostos en la qual s’intenta vincular fer pagar més al que contamina més. Però, l’impost a la carn que aquests dies està sortint a la premsa, està plantejat amb una metodologia i valors inexactes. S’estan utilitzant com a valor de referència valors de petjada de carboni l’estimat de mitjana per al món i no s’està contextualitzant per països. La petjada de carboni en el món és més elevada que la de qualsevol país europeu… I no s’està comptabilitzant el potencial embornal de carbó dels productes carnis provinents de ramaderies lligades al territori.
De qualsevol forma, l’impost a la carn està plantejat amb una metodologia i valors inexactes. Primer, s’estan utilitzant com a valor de referència, almenys en la informació apareguda en premsa, valors de petjada de carboni estimat de mitjana per al món i no s’està contextualitzant per països. La mitjana mundial de petjada de carboni és molt més alt que el calculat en qualsevol país europeu. A més, no s’està comptabilitzant el potencial embornal de carbó dels productes carnis provinents de ramaderies lligades al territori. S’estan usant les mètriques errònies per establir el barem d’impacte sobre el canvi climàtic del producte en qüestió.
La petjada de carboni per kg de producte diu més aviat poc quan compares aliments amb diferències de valor nutricional tan grans. La carn, nutricionalment, és un producte molt més dens que els productes vegetals i per tant la comparativa entre vegetals i productes d’origen animal sobre la base del seu pes o contingut energètic no és pertinent. El més just seria comparar les petjades dels aliments sobre la base de la seva vàlua nutricional (aminoàcids essencials, vitamines, etc.). Per a això, ja hi ha índexs nutricionals desenvolupats en el món acadèmic, encara que fins i tot no utilitzats en la vida real, que engloben aquestes propietats nutritives en un únic valor. De qualsevol forma, i això ho he comentat en altres mitjans, d’haver de posar un impost a algun aliment, jo recomanaria utilitzar criteris basats en valor nutricional, de manera que es redueixi el consum dels aliments menys saludables.
Quant als valors que han aparegut en premsa sobre l’impost, la carn nutricionalment és un producte molt més dens que els productes vegetals i per tant la comparativa entre vegetals i productes d’origen animal sobre la base del seu pes o contingut energètic no és pertinent. El més just seria comparar les petjades dels aliments sobre la base de la seva vàlua nutricional.
Tot el metà de les vaques contribueix a l’escalfament global?
Les vaques produeixen grans quantitats del gas metà, bé a través dels rots o en la gestió de les dejeccions. Aquest metà té una vida molt curta (uns 12 anys) i prové del cicle de carboni curt (del CO₂ que ha absorbit la pastura per exemple per fotosíntesi) a diferència del CO₂ que ve de l’ús de combustibles fòssils. Així, el metà té un poder d’escalfament molt alt en aquests 12 anys però després desapareix a diferència del CO₂ per exemple que dura centenars d’anys en l’atmosfera. Així a més de la importància de saber quant emeten les vaques de metà en un moment determinat, també influeix per a estimar el seu efecte sobre l’escalfament quant canvia aquesta taxa d’emissió de metà d’any rera any.
El metà que emet la ramaderia té una vida molt curta (uns 12 anys) i prové del cicle de carboni curt (del CO₂ que ha absorbit la pastura, per exemple, per fotosíntesi) a diferència del CO₂, que ve de l’ús de combustibles fòssils, que dura centenars d’anys a l’atmosfera.
Com a conseqüència, si no augmentem la nostra cabanya (o la nostra taxa d’emissió de metà anual) no augmentaríem més la concentració de metà en l’atmosfera i no estaríem contribuint a escalfar més l’atmosfera, perquè la quantitat que s’emet s’equilibra amb la quantitat de metà que es destrueix en l’atmosfera.
Per contra, totes les emissions de CO₂ d’origen fòssil addicionen carboni i CO₂ nou a l’atmosfera constantment, i això és així fins i tot si reduíssim les emissions dels combustibles fòssils ostensiblement. Per això és necessari, per deixar d’escalfar el planeta, una reducció dràstica en emissions de CO₂, però amb una reducció modesta d’emissions de metà seria suficient per no addicionar més calor a l’atmosfera. És un concepte àrid i que a la gent li costa entendre i que per això hem intentat il·lustrar-lo amb l’exemple d’una banyera que representa la concentració de gasos d’efecte d’hivernacle en l’atmosfera.
Si no augmentem la nostra cabanya (o la nostra taxa d’emissió de metà anual), no augmentaríem més la concentració de metà en l’atmosfera i no estaríem contribuint a escalfar més l’atmosfera, perquè la quantitat que s’emet s’equilibra amb la quantitat d’aquest gas que es destrueix en l’atmosfera.
En aquest vídeo (feu clic a sobre de la imatge) mostrem aqustes d’altress idees sobre aquesta problemàtica del metà provenent dels remugants:
Fa una setmana entrevistàvem a Ganaderas en Red, un col·lectiu de dones ramaderes, molt actives en xarxes socials. Ens deien “el bestiar extensiu s’alimenta dels recursos al seu abast i en mantenir aquests ecosistemes d’alt valor natural es produeix segrest de carboni, que és positiu”. Què ens pot diren aquest aspecte.
Dhem donar-les la raó i secundar des de la meva posició amb informació basada en ciència perquè a nivell de consumidor i a través de les institucions encarregades de regulacions referent a l’agricultura tinguin molt en compte aquests valors intrínsecs de la ramaderia extensiva. Afegiria que aquest bestiar en extensiu si està ben manegat (ajustant bé les densitats d’animals) pot proporcionar moltes altres bondats, no sols relacionades amb el carboni, sinó altres beneficis a nivell de biodiversitat florística, estètica de paisatge, qualitat nutricional de la carn quant a perfil lipídic, benestar animal, etc…I sobretot, beneficis de tipus social si l’activitat és viable econòmicament i cuida del benestar dels i les ganader@s
El bestiar en extensiu si està ben manegat (ajustant bé les densitats d’animals) pot proporcionar moltes altres bondats, no sols relacionades amb el carboni, sinó altres beneficis a nivell de biodiversitat florística, estètica de paisatge, qualitat nutricional de la carn quant a perfil lipídic, benestar animal, etc.
Sense ramaderia, què faríem amb la vida rural i denominada Espanya buidada?
Jo em plantejo la mateixa pregunta i no obtinc resposta. Realment crec que la pregunta cal reorientar-la: Què necessitem per tenir un escenari adequat on la ramaderia sostenible sigui un dels pilars fonamentals a l’hora de recuperar l’Espanya buidada?
Posen-nos un repte. A qui li agradaria que entrevistèssim en aquesta secció?
Posem la Lucía López Marco (Mallata).
